Aquest dia s'anaven a tornar veure en el col·legi, després de 40 anys d'haver trepitjat per primera vegada La Farga. Molts no es veien des de feia 28 anys, i no eren pocs els que havien estat allí només fins a 8è d'EGB, més de 30 anys enrere. La iniciativa havia sorgit al maig, on un petit grup inicial de whatsapp va créixer gràcies al boca orella, fins a arribar a ser uns 90 membres. I aviat es va fixar una data amb l'objectiu de reunir-nos els que poguéssim amb les nostres famílies.
Rebuscant entre els records, algú va trobar les fotografies carnet que ens havíem fet en 6è, amb 11-12 anys. Havíem canviat tant que anava a ser complicat reconèixer-nos, així que algú va suggerir la possibilitat de fer per al nostre esdeveniment unes acreditacions amb aquestes fotos. Gonzalo es va encarregar de dissenyar-les, incloent-hi els nostres noms i remarcant la classe (A, B o C) a la qual havíem anat de 1r a 8è EGB i que tant ens havia marcat. La Farga ens va facilitar els cordons institucionals i un grup de 4 alumnes de batxillerat que ens van ajudar en l'esdeveniment es va encarregar d'acabar de compondre-les.
El 21 d'octubre, a l'entrada, aquests mateixos alumnes ens esperaven en una taula situada a l'entrada per a lliurar-nos les nostres acreditacions amb un petit pack de benvinguda que incloïa una bossa de La Farga amb el polo d'alumni i una imatge de la Verge amb les paraules que es llegeixen en l'última pedra: Per forjar homes de seny que facin dels seus coneixements culturals un instrument de servei als altres i cristians que visquin profundament la seva fe va néixer La Farga.
Per a recordar a David, Andrés i Franc, els tres ex-alumnes que han mort en aquests anys, Mn. Pere Calmell ens va celebrar al matí una Missa en la seva memòria. I en sortir d'allí, van començar els retrobaments. Alguns no havien canviat tant; amb uns altres en canvi era necessari recórrer a les acreditacions. Grans abraçades i llargues converses en un ambient que tenia alguna cosa de màgica. Perquè molts no ens havíem vist des de feia 30 anys i de sobte ens abraçàvem i parlàvem sense parar... Com era possible?
Al final vam ser més de 50 alumni, incloent-hi Ángel, que va venir des d'Alemanya i a Xavi, des de Suïssa. Molts venien amb les seves dones i fills als quals mostraven el col·legi on havien estudiat de petits. Així que en total érem entre 160 i 170, als quals calia sumar als professors que havien volgut acudir a aquesta festa: Domingo Tomás, Ricard Martí, Pau Juventeny, Xavier Plazas, Pep Solè, José Luis Adam, Antoni Berbel, Manuel Decastro, Pere Terrades... Encara que per a gairebé tots continuaven sent Sr. Tomás, Sr. Martí o Sr. Juventeny. I com comentava en Xavi a un d'ells: “És que jo no li puc tractar de tu, li haig de tractar de vostè”. Vells costums que amb els anys és difícil canviar.
L'Enric, el Jaume, el Diego i en Juan van demostrar les seves habilitats gastronòmiques en preparar quatre enormes paelles per a 40 persones cadascuna. Vam menjar sota els pins de les pistes de ciment, amb l'ajuda d'una vintena de taules i cadires que ens va cedir l'Ajuntament, i unes neveres de bar que ens va prestar un amic de Borja per a mantenir fredes les begudes. Mentre menjàvem jugaven per la zona els més petits, que prèviament havien menjat a base de frànkfurts. Els quatre alumnes de batxillerat, que havien preparat aquest menjador improvisat a l'aire lliure, ens van ajudar també a repartir l'aperitiu, la beguda i els cafès.
Havent dinat no podia faltar les fotos de tota la promoció: una sols els alumni, una altra amb els professors i l'última amb totes les famílies. De tot això es va encarregar Pep, que va anar prenent fotografies durant tot l'esdeveniment. Just després i pujats a un escenari instal·lat també per l'ajuntament, Pep Solè, Domingo Tomás i Manuel Decastro van recordar algunes anècdotes del nostre pas per la Farga. I just després Fernando, com a delegat de la promoció, ens va dirigir unes emotives paraules que evocaven el discurs que ell mateix havia pronunciat el dia de la imposició de beques, quan estàvem a punt de sortir de La Farga. És impossible resumir aquí el que ens va dir, ni descriure l'ambient que es respirava durant aquests 10-15 minuts que va durar.
