Entrevista a l'alumni Pablo Rojo

Pablo, en quin any vas acabar d'estudiar a La Farga? Quin ha estat la teva projecció després d'haver sortit de La Farga?

La nostra promoció va ser l'últim COU, quan encara estudiar en el col·legi era una cosa seriosa (és broma). M'impressiona pensar que va ser al final del segle passat, just abans que arribés l'Euro a les nostres vides, treguin la mili (ara qui sap què és això), o posessin barreres en les taquilles de l'estació de Mira-sol per a pagar el bitllet.

Sí, La Farga deixa un pòsit especial en tots els Alumni, considero que com Obélix, jo vaig caure en la marmita, perquè a 2n de carrera ja em van acollir com a becari. Com a bon observador, Pepe Rodríguez va anar "fitxant" alumni que podrien encaixar com a futurs professors, i jo vaig ser un d'ells. Després d'acabar Humanitats en la UAB i Magisteri en la UIC vaig estar de tutor a Primària fins al 2009. La meva primera classe va consistir a donar una substitució de mates de Juan de Dios Padilla, precisament a 4t de Primària, en la mateixa aula on de petit vaig fer les proves d'ingrés a l'escola i en la qual 4 anys després vaig pensar que ho meu seria ser professor. Casualitat?

En 2009 vaig deixar aquest projecte professional per un altre inesperat: me'n vaig anar a Roma amb una beca per a posar-me en mans de Déu i preparar-me per a ser sacerdot. Una experiència única, súper enriquidora. L'esperit de La Farga, al costat de la puntual felicitació nadalenca (mítica) i visites esporàdiques d'alumni, pares del col·legi o profes fins a la ciutat eterna, em van acompanyar tot aquest temps. A Roma vaig continuar col·laborant fins a 2018 en projectes de formació de clubs juvenils, gairebé com aquí, però a la "romana", aportant i aprenent.

La meva primera missió com a capellà també va ser en el col·legi Erain, de Sant Sebastià, i l'atenció de clubs i col·legis majors de la ciutat donostiarra. Un altre paisatge, una altra gent, molts pinxos, mateix esperit i mateix afecte, i aquesta vegada a "l'ho basc", és a dir, en gran. I d'allí, el retorn del fill pròdig a aquestes terres el curs passat.

Quins professors et van marcar més en la teva etapa estudiantil? Segueixes en contacte amb algun avui dia?

Un dels quals va marcar la nostra promoció va ser el ja he esmentat a Pepe Rodríguez, que en pau descansi. Era el cap de secció quan fèiem 7è, 8è i BUP. Un tipus tant seriós com bon professor, i a mi almenys m'infonia molt de respecte. La veritat és que als adolescents ens posava en el nostre lloc.

Podria esmentar a molts, però si haig de destacar a algú, aquest seria Viktor Martínez. Vivia la literatura com si tots els dies desdejunés amb Unamuno, Cervantes, Shakespeare, Lope de Vega..., i ens els feia assequibles com si es tractés l'alineació de la Selecció espanyola de futbol. És dels quals es quedava a escoltar-te després d'una classe, aconseguia que ens berenéssim "Cinc hores amb Mario" en un plis i que damunt ens agradés. Crec que va ser el causant que estudiés Humanitats i sempre estaré agraït.

Després evidentment hauria volgut mantenir el contacte amb molts docents de La Farga, com Ramón Serra, Pere Terradas, Tato Salvador, Pep Solé, el Bustins, Ricard Martí, Agustí Gómez, José Luis Adam, el Decas, Key Riera... i un llarg etcètera. Amb alguns d'ells ho he aconseguit, i m'alegra que continuïn mantenint l'alegria del servei als altres.

Parla'm de la teva promoció “Puigmadrona 1987-1999”. Segueixes en contacte amb companys teus de promoció?. Com és la relació després d'haver acabat el col·legi fa molt temps?

Puigmadrona, la veritat és que (sense pensar-ho molt) triem bé el nom de la muntanya per a indicar la nostra proximitat a la Farga; està just enfront i i l'hem vist durant anys des de les finestres de les aules. Els meus companys de promoció són tots estupends, i amb alguns en particular mantenim molt bona amistat. Algunes noces i batejos dels seus fills són de les coses que ara més senar uneixen. És possible que aquesta amistat comencés en classe, al pati, fent campana..., però es va enfortir en convivències i, com no, jugant al futbolí del Poma o de l'Enric. Les estones més divertides van anar jugant a bàsquet cursant COU: vam fer pinya; havent jugat tota la vida a futbol, decidim muntar un equip per a gaudir, i la veritat és que rèiem de les pallisses que ens pegaven al principi. Algun partit guanyem, i sens dubte ara aquests i altres més continuem sent un equipàs d'amics: Gonzalo Loras, Ramón Catalán, Carlos Gil, Víctor Villa, Carles Sebastián, Alex Moreno, Jordi Woudstra..., i també el que ens espera en el Cel Javier Urmeneta.

Segueixes vinculat a Institució Familiar d´Educació ara com a sacerdot en el col·legi La Vall…Ha canviat molt l'educació ara de quan estaves en el col·legi?

Efectivament, he tornat a la família d'Institució una vegada més. Potser pensaven que ja s'havien deslliurat de mi, hahaha. Com a alumne veus els t"oros des de la barrera", com profe ja surts al "ruedo" i com a capellà és un gust col·laborar en aquesta tasca formativa de l'escoles d'Institució. Sens dubte hi ha molt a fer, perquè les famílies afronten avui dia reptes educatius més complicats. Per això penso que si són grans les dificultats, encara més seran els fruits de la tasca que tenim al davant.

M'agrada pensar en una frase que repetia sant Josemaría: "Somieu i us quedareu curts". És molt inspiradora per als educadors audaços, perquè plena d'esperança. I és que hem d'estar més contents pel que aporta cada col·legi (La Farga, La Vall...) en les famílies i en la nostra societat, que preocupats per eludir problemes. La professionalitat ha augmentat, ho veig cada dia, i em sento orgullós de pertànyer a un col·legi on la persona és el primer. Tant de bo que totes les alumni i tots els alumni s'adonin del tresor que tenim i projectar-lo en el temps.